Et demanen un favor i, abans d’haver-ho pensat, ja has dit que sí. Una reunió més en una agenda on no hi cap res més. Un client que et demana un descompte per tercera vegada. Un sopar que no et ve de gust. Un «ja ho faig jo» que ningú t’havia demanat.
I després arriba el nus. És una sensació de cansament, o de ràbia sorda, que no saps ben bé d’on ve però que t’acompanya la resta del dia.
Si et passa sovint, segurament alguna vegada t’has dit que hauries de tenir més caràcter, o que el problema és que ets massa bona persona. No ho crec. Quan a algú li costa dir que no, gairebé mai és per falta de caràcter. Sol haver-hi alguna cosa a sota.
Què hi ha a sota d’un sí que voldria ser un no
En les sessions, quan algú m’explica que no sap posar límits, sempre li faig la mateixa pregunta: què hi ha a sota d’aquest sí? Quan rasquem una mica, solen aparèixer tres coses.
Por que l’altre s’enfadi. Un no sembla posar en risc la relació, ja sigui amb la família, la parella, un client o l’equip. Així que prefereixes carregar tu amb el cost: més feina, menys temps, menys descans. Sembla un preu petit, però es va acumulant.
Por de deixar de ser important. Si no estàs sempre disponible, continuaran comptant amb tu? Moltes persones que ho porten tot, a casa, al negoci o a la feina, senten que el seu lloc depèn de ser imprescindibles. Dir que no és com deixar una cadira buida i témer que algú l’ocupi.
La idea que vals pel que fas pels altres. És la més profunda i la que menys es veu. En algun moment vas aprendre que ser útil et donava un lloc, i que complaure et protegia. I va funcionar: per això encara ho fas. La pregunta no és si està bé o malament, sinó si encara ho necessites.
La culpa no vol dir que estiguis fent res malament
Quan comences a dir que no, el primer que arriba és la culpa. Et sents egoista, dura, poc generosa. I aquí és on molta gent fa marxa enrere: «bé, ja ho faig, no passa res».
Però la culpa no és un jutge fiable. Moltes vegades només indica que estàs trencant un hàbit antic. Si tota la vida has dit que sí per mantenir la pau, és normal que el primer no et remogui per dins. Això no vol dir que estigui malament. Vol dir que és nou.
Dir que no tampoc vol dir dir que no a tot. No es tracta de tancar-te ni de deixar d’ajudar. Es tracta de saber per què dius que sí. Un sí que tries lliurement és generositat. Un sí que dius per por és una factura que acabes pagant tu.
El preu de no dir que no
Al principi, dir que sí sembla fàcil. El preu arriba després, i no sempre es veu.
Es nota en el cansament que no marxa ni amb el cap de setmana. En la irritabilitat amb les persones que més estimes. En la sensació d’anar sempre corrent darrere de les prioritats dels altres sense arribar mai a les teves.
I quan portes un negoci, també es nota als números. Hi ha el client que mai paga a temps i continua sent client teu. Hi ha el pressupost que has rebaixat sense que ningú t’ho demanés. Hi ha les hores que no factures perquè «ara no és el moment». Darrere de moltes decisions de diners que no ens convenen hi ha, simplement, un no que no hem sabut dir.
Per on començar: no diguis que sí en el moment
Si et costa dir que no, no comencis per dir que no. És un salt massa gran. Comença per una cosa més petita: no diguis que sí en el moment.
Prova amb aquesta frase: «Deixa’m mirar-ho i demà et dic alguna cosa.»
Aquest temps no és per buscar una excusa. És per fer-te una pregunta honesta: ho vull fer, o em fa por dir que no? Si ho vols fer, endavant: aquest sí ja és teu. Si el que hi ha és por, val la pena aturar-te i mirar-ho una mica més.
Aquestes preguntes et poden ajudar en aquest espai:
- Què em fa por que passi si dic que no?
- Si aquesta persona no s’hagués d’enfadar de cap manera, què li respondria?
- A què dic que no quan dic que sí a això? Al meu temps, al descans, a la meva feina, a la meva gent?
No cal que ho resolguis tot de cop. N’hi ha prou que aquesta setmana un dels teus sís sigui triat i no automàtic.
Rasca una mica més
Aprendre a posar límits no és qüestió de tenir més força de voluntat. Es tracta d’entendre d’on venen els teus sís per poder decidir des de tu, i no des de la por.
Si t’hi sents identificat, Parlem