Aquesta setmana el meu petit bebè, IMPULSA, ha complert 3 anys, i em fa molt feliç adonar-me que avui visc del que més m’agrada: ajudar la gent i les empreses des d’una vessant humana.
Si he de definir com han estat aquests 3 anys, diré: por i il·lusió! Aquestes dues emocions m’han acompanyat en tot moment. A vegades amb matisos. A vegades amb convidats com la frustració, l’autorealització, el decaïment, la valentia…
El salt
La decisió de deixar on treballava, la comoditat d’una estabilitat econòmica i la vida tal com la coneixia per dedicar-me a una professió que m’apassionava, sense tenir ni idea de si seria suficient per viure’n o si, simplement, se’m donaria bé, no va ser fàcil. Estava determinada a fer el canvi, però sempre hi havia un esdeveniment o una excusa per ajornar-ho. Llavors va ser quan la vida em va ajudar a saltar. Cada vegada tot es posava més incòmode i em sentia més a disgust, fins que va pesar més buscar el meu benestar que l’estabilitat.
I és curiós: jo, que porto més de quinze anys ajudant empreses a decidir amb números, vaig haver d’aprendre que la decisió més important de la meva vida no es podia calcular.
No he estat sola
I no em refereixo a tota la xarxa de gent que m’ha estat acompanyant durant aquest temps, a qui estaré profundament agraïda tota la vida.
Em refereixo que durant aquests 3 anys, la síndrome de l’impostor m’ha acompanyat en tot moment. Tant era veure els resultats positius en els meus clients, com els empresaris tiraven endavant o la millor gestió emocional dels coachees… no em sentia preparada (i encara avui sovint em qüestiono). Tot i això, la il·lusió pel projecte que tinc al cap era més forta que qualsevol por camuflada.
Tres anys després
Avui puc assegurar que va ser la decisió encertada. Tres anys de creixement personal i professional. Tres anys tenint paciència. Lidiant entre la creació de la meva pròpia empresa i una càrrega familiar del passat que encara arrossego (això queda per a un altre capítol). Aprenent que el més important passa per la meva pròpia gestió emocional. Que saber gestionar les meves emocions no passa per reprimir-les, sinó per aprendre a sostenir-les i decidir com reacciono.
Així doncs, si et trobes davant d’una decisió, segueix el teu cor tot i la por que puguis tenir. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons que t’ajuden a créixer.
I tu, quina decisió fa temps que ajornes?